Blockchain Papers

Weian Wang

A decentralised Web3 framework for ecological landscape Design in Urban Parks Based on AI-aided Virtual Interaction. The framework links multi-source park data, a spatial ecological graph, AI co-design, and smart-contract governance so that design states, feedback records, and voting outcomes remain verifiable, with large scene assets stored off-chain. After ten iterations of the three renewal modes, its composite ecological benefits index was 0.95, with a mean habitat suitability value of 0.89 for all six parks; There was a relatively average gain rate of +56% in visitor satisfaction and +50% in carbon storage between new and old buildings. At the peak of five thousand simultaneous user access, the system's response time per unit of operation were respectively eight-two (ms), four-hundred-eighty-nine (-81%), forty-seven-fortytwo-six(-77%). Ablation test results show: without consensus confirmation, eco-enforcement and virtual reinforcement the effectiveness decreased by 4.8-12.7 per cent. Although the form is not perfect yet; still provides an operational path to join ecological Design and participatory Governance.

B Sirgiovanni

Con questo saggio si intende analizzare l’uso della logica sottesa allo smart contract al fine della creazione di un testamento smart. In particolare, dopo aver ricostruito il significato ascrivibile all’espressione non fungible token e individuata la categoria giuridica, si focalizzerà l’attenzione sulla disciplina applicabile al testamento smart ai fini della trasmissione mortis causa dei non fungible token. Verrà, quindi, individuata la modalità attraverso la quale costruire un testamento smart coerente con la disciplina applicabile, tenendo in considerazione anche le peculiarità sottese ai non fungible token, nella consapevolezza che l’algoritmo vada creato osservando le disposizioni normative, al fine di evitare che la tecnica assurga a legislatore, con la conseguente compromissione dei diritti fondamentali su cui si basano le nostre democrazie.

VIGNOTTO, ANGELA

La tesi analizza l'impatto che le nuove tecnologia come Blockchain e Smart Contracts comportano sul diritto dei contratti. A tal fine, verrà effettuato un approfondimento di carattere definitorio, cercando di inquadrare le principali caratteristiche che contraddistinguono le tecnologie menzionate, per poi analizzare il loro rapporto con gli istituti tradizionali del diritto dei contratti. Inoltre, al fine di individuare al meglio l'aspetto innovativo dell'elaborato, verrà effettuata un'ampia disamina circa l'applicazione di Smart Contract e Blockchain nell'ambito del settore delle assicurazioni. Il fenomeno, conosciuto con il nome di Insurance, ha visto l'emersione e l'espandersi di prodotti assicurativi autoliquidanti, che permettono di rendere più efficiente il mercato assicurativo; verrà pertanto, anche in questo caso, effettuata un'analisi sui prodotti assicurativi ad oggi sperimentati, le cui caratteristiche verranno vagliate alla luce delle norme dettate dal Codice civile italiano sul punto.

Alberto Jaci

Il presente contributo si propone di indagare, alla luce delle categorie del diritto civile, la praticabilità dell’esecuzione automatica di obbligazioni a contenuto ambientale mediante smart contracts. Muovendo da una ricostruzione sistematica del contratto ecologico quale figura atipica, ma pienamente riconducibile all’autonomia privata, l’analisi si concentra sulla verifica della compatibilità tra le caratteristiche strutturali di tali accordi e la rigidità esecutiva propria degli strumenti algoritmici autoeseguibili. Si sostiene, in prospettiva critica, l’inidoneità degli smart contracts a operare in contesti nei quali le prestazioni si fondano su standard dinamici, valutazioni discrezionali e clausole evolutive, elementi strutturalmente refrattari alla logica deterministica del codice. L’automazione cieca compromette, in tali casi, la funzione regolativa del contratto, elidendo i meccanismi di adattamento, responsabilità e controllo propri del diritto privato. In conclusione, si riafferma la centralità del contratto civile quale presidio di razionalità giuridica e strumento insostituibile per il governo della complessità nelle relazioni obbligatorie a finalità ecologica.

Raffaele Verdicchio

SOMMARIO: 1. Valore giuridico e politico del concetto di smart contract.-2.Ambiti applicativi.-3.Tentativi definitori e classificatori.-4.Smart contract e dogmatica del rapporto obbligatorio.-5.Riorientare il dibattito.1. -Nei tempi più recenti si è avvicendato un consistente novero di studi sul fenomeno accreditatosi -dapprima nelle scienze informatiche, quindi nella scienza giuridica -con il nome di "smart contract" 1 .Malgrado la curiosità degli operatori del diritto per le implicazioni derivanti dall'estensione dell'acquis informatico ai rapporti contrattuali, la figura dello smart contract rimane avviluppata in una nebbia concettuale che stenta a diradarsi, al punto di indurre a pensare che una certa forma di indeterminatezza le sia consustanziale.Tale indeterminatezza, quasi inevitabilmente, si riflette sulle categorie giuridiche in qualche misura toccate dal fenomeno.Non solo, dunque, la categoria immediatamente richiamata dal confronto con lo smart contract, cioè il contratto, ma in particolar modo -e in maniera più sottile -ne risentono anche le caratteristiche strutturali e funzionali del rapporto obbligatorio.Sviluppatosi nella zona di confine tra il dominio tradizionale del diritto e le nuove sfere di influen-1 Tra i saggi più significativi in letteratura sul tema si annoverano T.

Pijatta Heinonen

(English) Hegemonic organization of space and architecture as its essential means respond to political and economic intentions whose determination is out of most people’s reach. Representations of dominant practices are embedded in the order and form of space, reaching the spaces and practices of everyday life. The reform of architecture alone has been understood as insufficient in addressing the imbalance of power, indicating the necessity of more fundamental changes in the societal context that architecture depends on. The possible politics of space that would be based on decentralization and inhabitants’ self-determination have been approached theoretically. However, investigations into architectural practices that are, in fact, taking place in counter-hegemonic contexts are few. This study investigated architecture that emerges within the prefiguration of social change, focusing on social movements whose autonomous politics are characterized by horizontal, egalitarian, and non-capitalist principles. The research questions were: What are the characteristics of architectural decision-making, and, what are the characteristics of the architecture carried out in occupied, largely self-built autonomous geographies? The research was based on grounded theory and was guided by simultaneous collection and analysis of data as well as theoretical sampling. Data was collected in three different autonomous geographies in Central Europe. The methods of data collection were participant observation, drawing, mapping, and interviews. The analysis was based on qualitative coding and followed the constant comparative method. The study found first that, in the examined geographies, the collective organization of space is carried out in a direct democratic, transparent manner. Collective decision-making highlights the direct participation of everyone in relevant decisions, from the founding principles of organization to the specific patterns and forms of space. Second, the collective organization of space is voluntary and partial. It is combined with decentralization of decision-making and individual autonomy of intervening in space. Autonomy facilitates a certain freedom to transform space and the social relations implied within, beyond their collective determination. In the examined geographies, spatial organization develops through simultaneous collective and autonomous interventions in a partially non-planned manner. Third, the inhabitants question the property of space and the permanence of architectural form. The open, common, and malleable nature of space enables its transformation according to horizontal lines, referring directly to the inhabitants present. The findings provide new insights into an architecture based on the politics of participation. While the study supports previous theorizations, one of its main contributions is the elaboration of architectural participation as it relates to the shifting negotiation between the individual and the collective. Furthermore, the principal theoretical implication of this study is the questioning and negation of overarching planning that the findings suggest. Instead of exhaustive instruments such as the urban plan, the findings indicate a less invasive idea of coordination-in-space that arises voluntarily from the bottom up. Finally, while questioning certain precepts of normative planning, the study also indicates directions to explore further the possibilities of an indeterminate, horizontal organization of space. (Català) L'organització hegemònica de l'espai i l'arquitectura com el seu mitjà essencial responen a intencions polítiques i econòmiques la determinació de les quals està fora de l'abast de la majoria. Les representacions de les pràctiques dominants s'incrusten en l'ordre i la forma de l'espai, aconseguint espais i pràctiques de la vida quotidiana. S'ha entès la reforma de l'arquitectura per si sola com a insuficient per a abordar el desequilibri de poder, la qual cosa indica la necessitat de canvis més fonamentals en el context social del qual depèn l'arquitectura. S'han abordat teòricament les possibles polítiques de l'espai que es basarien en la descentralització i l'autodeterminació. No obstant això, són escasses les recerques sobre pràctiques arquitectòniques que estan tenint lloc en contextos contra-hegemònics. Aquest estudi va investigar l'arquitectura que sorgeix en la prefiguració del canvi social, i se centra en moviments socials les polítiques autònomes dels quals es caracteritzen per principis horitzontals, igualitaris i no-capitalistes. Les preguntes de recerca van ser: Quines són les característiques de la presa de decisions arquitectòniques, i, quines són les característiques de l'arquitectura duta a terme en geografies ocupades autònomes i majorment d'autoconstrucció? En la recerca es van aplicar mètodes de la teoria fonamentada; es va fer mitjançant la recopilació i l'anàlisi de dades de manera simultània, així com amb un mostreig teòric. Les dades es van recopilar en tres geografies autònomes distintes d'Europa Central. Els mètodes de recollida de dades van ser l'observació participant, el dibuix, la cartografia i les entrevistes. L'anàlisi es va basar en la codificació qualitativa i va seguir el mètode comparatiu constant. L'estudi va constatar en primer lloc que, en les geografies examinades, l'organització col·lectiva de l'espai es fa de manera transparent i mitjançant democràcia directa. La presa de decisions col·lectiva posa en relleu la participació directa de tots en les decisions rellevants, des dels principis fundacionals de l'organització fins a les pautes i formes específiques de l'espai. En segon lloc, l'organització col·lectiva de l'espai és voluntària i parcial, i es combina amb la descentralització de les decisions i l'autonomia individual per a intervenir en l'espai. L'autonomia facilita una certa llibertat per a transformar l'espai i les relacions socials implícites en ell, més enllà de la seva determinació col·lectiva. L'organització espacial es desenvolupa mitjançant intervencions col·lectives i autònomes de manera simultània i parcialment no planificada. En tercer lloc, les conclusions indiquen que els habitants posen en escac la propietat de l'espai i la permanència de la forma arquitectònica. Aquesta relació i interacció amb l'espai permet la seva transformació segons línies horitzontals, que remeten directament als habitants presents. Els resultats aporten noves perspectives sobre una arquitectura basada en la política participativa. Mentre l'estudi dona suport a teoritzacions anteriors, una de les seves principals aportacions és el desenvolupament de com es relaciona la participació arquitectònica amb la negociació canviant entre l'individual i el col·lectiu. La principal implicació teòrica d'aquest estudi és el qüestionament i la negació de la planificació global que suggereixen els resultats. En comptes d'instruments exhaustius com el pla urbanístic, els resultats indiquen una idea menys invasiva de coordinació que sorgeix voluntàriament de baix a dalt. Finalment, mentre qüestiona uns certs preceptes de la planificació normativa, l'estudi també apunta per a continuar explorant les possibilitats d'una organització no-determinada i horitzontal de l'espai. (Español) La organización hegemónica del espacio y la arquitectura como su medio esencial responden a intenciones políticas y económicas cuya determinación está fuera del alcance de la mayoría. Las representaciones de las prácticas dominantes se incrustan en el orden y la forma del espacio, alcanzando espacios y prácticas de la vida cotidiana. Se ha entendido la reforma de la arquitectura por sí sola como insuficiente para abordar el desequilibrio de poder, lo que indica la necesidad de cambios más fundamentales en el contexto social del que depende la arquitectura. Se han abordado teóricamente las posibles políticas del espacio que se basarían en la descentralización y la autodeterminación. Sin embargo, son escasas las investigaciones sobre prácticas arquitectónicas que están teniendo lugar en contextos contrahegemónicos. Este estudio investigó la arquitectura que surge en la prefiguración del cambio social, y se centra en movimientos sociales cuyas políticas autónomas se caracterizan por principios horizontales, igualitarios y no-capitalistas. Las preguntas de investigación fueron ¿Cuáles son las características de la toma de decisiones arquitectónicas, y, ¿cuáles son las características de la arquitectura llevada a cabo en geografías ocupadas autónomas y mayormente de autoconstrucción? En la investigación se aplicaron métodos de la teoría fundamentada; se hizo mediante la recopilación y el análisis de datos de manera simultánea, así como con un muestreo teórico. Los datos se recopilaron en tres geografías autónomas distintas de Europa Central. Los métodos de recogida de datos fueron la observación participante, el dibujo, la cartografía y las entrevistas. El análisis se basó en la codificación cualitativa y siguió el método comparativo constante. El estudio constató en primer lugar que, en las geografías examinadas, la organización colectiva del espacio se hace de forma transparente y mediante democracia directa. La toma de decisiones colectiva pone de relieve la participación directa de todos en las decisiones relevantes, desde los principios fundacionales de la organización hasta las pautas y formas específicas del espacio. En segundo lugar, la organización colectiva del espacio es voluntaria y parcial, y se combina con la descentralización de las decisiones y la autonomía individual para intervenir en el espacio. La autonomía facilita cierta libertad para transformar el espacio y las relaciones sociales implícitas en él, más allá de su determinación colectiva. La organización espacial se desarrolla mediante intervenciones colectivas y autónomas de forma simultán